La humanitat sencera de la ciutat
Parlo de Barcelona, perquè hi ha ciutats, més petites, que tenen cases amb façanes més acolorides, sobretot cap al centre i al nord d’Europa, mentre que Barcelona es manifesta amb diversos matisos del gris. I aquest gris és refina si a la tardor fa un dia de sol.
La ciutat és inhumana, diuen alguns. Molta gent que era fora, ha tornat després de les vacances, hi ha més soroll, més duresa, més indiferència. Els pecats de la ciutat revifen. ¡Quants crítics té la ciutat! Segons l’ingenu Rousseau, les ciutats són l’abisme de l’espècie humana, que ja són ganes de pontificar. A les ciutats hi ha de tot. Com als pobles. Als pobles també hi ha casos d’insolidaritat, de crueltat. Els qui sentencien que la ciutat és inhumana, com si tingués l’exclusiva de la inhumanitat, haurien d’allargar la mirada a allò que passa en molts llocs de la plana rural i de la muntanya.
En qualsevol cas, si hi ha moltes actituds agressives, també hi ha moltes actituds compassives. Però els gestos humans passen més inadvertits. Sempre recordaré aquell dia que dinava en un restaurant prop de casa, especialitzat en plats italians. Molts clients demanaven pizza. I d’altres se n’emportaven una a casa.
Des de la meva taula, vaig veure que al carrer, davant la porta, hi havia un home amb una barba silvestre, una gorra bruta. S’havia aturat i al costat tenia un d’aquells carretons carregats amb bosses, cartrons i alguns objectes que havia anat recollint. Mirava cap a l’interior del restaurant. Al cap d’un minut, potser, el noi que feia les pizzes va sortir al carrer amb un paquet a la mà. Era una pizza i la va donar a l’home del carretó, que va continuar el seu camí. Però abans que desaparegués, vaig veure a través de la finestra que l’home alçava una mà i somreia a l’empleat de la pizzeria.
L’amo m’ho va explicar: el regal de la pizza era habitual. No va fer cap declaració d’humanitat. Simplement, se’n va tornar a la feina. La inhumanitat de la ciutat és coneguda, la humanitat no.
Una famosa poetessa argentina va tenir la impertinència aristocràtica de definir les ciutats: «Casas enfiladas, cuadrados, cuadrados, cuadrados. Las gentes ya tienen el alma cuadrada». Mentida.
